Mistana


mistana

Resum de Mistana (2005)

Mistana és un poble de quaranta egoistes, amb quixots, perdedors i malalts que tan aviat desperten la nostra simpatia com la nostra aversió. Com tot espai tancat, aquest poble perdut i emboirat esclavitza els seus habitants. Per què no se’n van a un lloc millor? Davant la dictadura que flota en l’ambient cada mistanès reacciona d’una manera diferent, des de l’angoixa fins a la frivolitat, exemplificant la religió perspectivista que professa Perpinyà. A l’igual que els cecs de Saramago o els fantasmes de Rulfo, els bojos de Mistana viuen en un espai simbòlic que recorda una tragèdia grega passada per Cocteau i per l’aire fellinià del Satyricon.

El poble de Mistana és de planta circular i està enfonsat dins una petita fondalada celta encerclada per menhirs, similar a la d’Avebury, un poble d’Anglaterra. Pels carrers corren canalets d’aigua que recorden als de Candeleda, d’Àvila, que es fonen amb les remors de les converses a les fosques.

Al llibre, el clima simbolitza la influència de la família i de la societat sobre l’individu. Aquestes influències, difícilment eludibles, poden ser negatives i asfixiants com la boira perenne de Mistana.

No obstant això, Perpinyà no creu que la influència del clima (dels pares o de la política) hagi de ser determinista i en una sola direcció. La influència hi és, i molt gran, però és diversa. Per a uns, la boira de Mistana és tràgica, per a d’altres lúbrica, o per a d’altres espiritual. Els habitants del poble es comporten com com a sibarites de balnearis i també com a cecs perduts; per tal de comprendre bé la sensació de ceguera l’autora es feu assídua de les biblioteques de l’ONCE.

Així mateix, Mistana és una tragèdia sobre la maternitat i els fills morts. I, sens dubte, una reflexió sobre la bogeria. El poble és un indret oblidat i secundari. El seu protagonista, Simbert, un fracassat. Mentre que a Un bon error, Perpinyà replantejava el càstig aristotèlic per un error, aquí l’autora el subscriu totalment. L’escapadeta del Jofre amb la Sendal té unes conseqüències desproporcionades a la manera d’una tragèdia grega.

Núria Perpinyà construeix aquesta història fantàstica sobre la família i la follia amb un ritme in crescendo que es precipita com una allau. Mistana és una novel.la poètica escrita amb un llenguatge delirant amarat de versos en prosa que imantarà els lectors. Perpinyà es plantejà saltar-se una prohibició estètica que, fins aquell moment, havia acatat de bon grat: la rima consonant. La seva sonoritat, a moments quasi cacofònica, atorga una lletjor i una contradicció metaestètica adient a la bogeria. Els laberints d’ecos i ressonàncies de la prosa poètica expressen els laberints mentals dels personatges i aporten l’aire llegendari d’un romanç. Els jocs de mots  que a Una casa per compondre tenien una funció musical, aquí la tenen d’obsessió. Aquest recurs expressiu desapareixerà en els llibres posteriors de l’autora.

3 boira mistana palma w

Mistana, Manu Bausc

La boira a la literatura i l’art

Els llibres on la boira hi juga un paper important són dolents. Aquesta va ser la inesperada conclusió de Perpinyà després d’investigar la tradició literària de la boira. O calia canviar de símbol o millorar-lo. Ben mirat, però, el camp estava verge. Deixant de banda excepcions surrealistes com la Ronda naval sota la boira de Calders, la boira filosòfica de la “Nivola” d’Unamuno o bons esments poètics puntuals, cap escriptor havia tractat aquest clima amb la profunditat i dignitat que es mereixia. L’autora es resistia a creure que la boira fos culpable de res. Potser tot era culpa d’Aristòtil qui a Les metereològiques diu que la “la boira és un núvol estèril” i un fenomen “secundari”. Calia dissociar la boira dels seus clixés negatius i recrear-la més enllà dels fantasmes i la ciència-ficció. Tot i ser conscient d’haver-se endinsat en un bosc boirós desconegut, en els passatges lírics, Mistana es podria assemblar a la pintura difuminada de Turner amb música de Debussy. Les recreacions artístiques d’aquest fenomen són de major qualitat que les literàries. Ho demostren: l’edifici de boira de Fujiko Nakaya; l’habitació de boira espessa de Veronica Sanssens; l’escultura de Diller i Scofidio instal.lada al llac Neuchâtel (“Ring”, 2002), una mena de “heaven gate”; o el núvol violeta de “Trans” de Stockhausen, que fa de pont musical amb el llibre anterior de Perpinyà.

El Satyricó de Petroni (segle I, època de Neró) no té relació amb Mistana, malgrat la sexualitat de les termes, però sí la versió de Fellini. Començant pel punt de comú d’uns homes que es perden per la boira i fan cap a un prostíbul. La pel.lícula, esplèndida, és com un Cocteau passat per Greeneway; mentre que l’obra de Petroni (si els llatinistes ens ho permeten) relata un banquet procaç que es fa avorrit

Mistana, Joan Porredon

Mistana, Joan Porredon

La boira de Lleida

La boira de Mistana també té una dimensió autobiogràfica. Núria Perpinyà i Filella és filla de Lleida, famosa per la seva boira hivernal. Sempre li havia cridat l’atenció que fos tan criticada, quan a ella li semblava bellíssima i literària. De les poques coses que li donen caràcter. La boira atorga personalitat a una ciutat anodina i l’agermana amb d’altres ciutats i llocs boirosos del món.

A Mistana, Perpinyà adopta el mateix principi d’enginyeria literària d’Un bon error: capgirar els hipotètics mals i convertir-los en virtuts. La boira de Lleida i de Mistana tenen una energia estètica que no pot passar-nos per alt. Quan a Lleida hi ha boira no és un drama; pot ser no serà pràctic però és un bell espectacle.

Més enllà, l’autobiografia es difumina. Lleida només serveix com a decorat d’inspiració. Res més lluny de la intenció de l’autora i de la realitat que afirmar que els lleidatans són bojos, fracassats, llibertins o místics.

Un joc de mots  inèdit  del fotògraf Manu Bausc. Un embarbussament mistanès i lleidatĂ  a la manera d’“Els setze jutges d’un jutjat…”:

Les filles de la Filella filen fils amb els fills folls del Fullat de Lleida.

Si els fills del Fullat de Lleida no fossin folls,

les filles de la Filella no fillolarien per Lleida

ni filosofarĂ­em prim amb la filla de la Filella!

ÂżEl fum boirĂłs era de Londres o de Charles Dickens?

 London. Implacable November weather. As much mud in the streets, as if the waters had but newly retired from the face of the earth, and it would not be wonderful to meet a Megalosaurus, forty feet long or so, wadding like a elephantine lizard up Holborn Hill. Smoke lowering down from the chimney-pots, making a soft black drizzle, with flakes of soot in it as big as full-grown snow-flakes –gone into mourning, one might imagine, for the death of the sun.

Charles Dickens, Bleak house (1853)

Londres. El temps de novembre és implacable. Hi ha tant fang pels carrers que sembla que les aigües s’hagin retirat de la faç de la terra, i que no seria estrany de trobar-se un Megalosaurus, de quaranta peus de llarg o més, arrossegant-se com un llangardaix gegant cap amunt de Holborn Hill. El fum vessa de les xemeneies i produeix un plugim negre de flocs de sutge que com, hom es pot imaginar, es prolonga tot el dia, des del matí fins a la nit.

Charles Dickens, Casa abandonada (1853)

MagĂ­ Morera, “Vagant”  (Londres, 1914)

Res aquĂ­ em parla de l’amat terrer.

Que lluny em trobo del nadiu bressol!

Tot quant sento I quant veig m’Ă©s foraster;

Ni aquest Ă©s el cel meu, ni aquest mon sol.

Els ulls se m’obren, fins a fer-me mal,

Amb l’afany d’encabir tant bĂ© de DĂ©u;

Més…, penso en Lleida humil i… tan se val!,

Tot açò és molt millor, més no és ço meu.

Cerco, vagant, la casolana flor,

O alguna espurna del pairal caliu,

I a l’atzar tombo els ulls, I em trenca el cor

Un tou de boira sobre l’ample riu!…

I veig mon Segre I son hivern boirós…

I beso el Thames pel record pietĂłs.

Sobre la influència psicològica del clima

El protagonista de Mistana és un metereòleg, Simbert Orhiac. No és l’únic. En el canemàs del llibre n’hi ha molts més, com E. Fontserè o V. Sureda. El llibre ret homenatge als autors que han estudiat les relacions entre l’art, el caràcter i el clima, des del segle XVIII fins a l’actualitat: Tardieu, L. Dufour, A. Galceran, Rodríguez del Castillo, E. Conde, M. Palomares, etc. Algunes de les seves teories són tronades i anticientífiques i, per això mateix, d’allò més adient a la bogeria del llibre. Destacaríem la magnífica Geopsique (1911) W. Hellpach, el subtítol de la qual és: “L’ànima humana sota la influència del temps, del clima, del terra i del paisatge.” Tot i haver estat escrit al segle XX, aquest assaig és de filiació romànica igual que Mistana.

Modificats contĂ­nuament pels nostres sentits i pels nostres òrgans duem, sense adonar-nos, en les nostres idees, en els nostres sentiments i en els nostres actes, l’efecte d’aquestes modificacions. Els climes, les estacions, els sons, els colors, la foscor, la llum, els elements, el soroll, el silenci, el moviment, el repòs, tot actua sobre la nostra Ă nima.

J.J. Rousseau (segle XVIII)

Sobre la bogeria

Mistana és una novel.la de bojos i, en conseqüències, plena de dissociacions, contradiccions i depressions.  Per tal de parlar amb propietat, Perpinyà s’envolta durant uns anys d’intel.lectuals, psiquiatres i escriptors que han reflexionat sobre la follia: J.E.D. Esquirol, W. Styron. D. Cooper, Steinberg & Schnall, O. Sacks, Castilla del Pino, Laing, Kräpelin, Torcuato Luca de Tena, P. Benoit, Erasme, Sartre, H.P. Lovecraft, Maupassant, Gogol, L.M. Panero, Blanchot, Hölderlin, Cioran, i, entre d’altres, U. Zürn.

La citació que encapçala el llibre fa de pont amb la pianista de la novel.la anterior, Una casa per compondre: “La princesa de Homburg ha regalat un piano a Hölderlin. Ell li ha tallat les cordes, però no totes, de tal manera que moltes tecles encara sonen i pot fer-hi improvisacions.”   Bettina von Arnim (1840)

La meva follia no ha tingut testimonis, ningĂş no s’ha adonat de les meves insensateses, nomĂ©s estava boja la meva intimitat. A voltes, furibund, estava fora de mi. Em deien: Que feliç que estĂ s… I tanmateix era un home consumit de cap a peus; per la nit, corria pels carrers i cridava; de dia treballava tranquil.lament.

Maurice Blanchot, La bogeria de la llum (1973)

Mare! Mare! Vine a ajudar-me, si us plau! Si em quedo cec i perdo el seny com el meu pare, què serà del meu fill? ¡Oh, t’ho prego, digue’m com sobreviurem a la nostra follia!

Kenzaburo Oé, Digue’ns com sobreviurem a la nostra follia (1966)

En aquest poble no hi ha electricitat

els ploms es varen fondre fa molts anys,

som els hereus d’un rastre maleït

a trompicons de no se sap qui.

Enric Casassas, “Poble”, No hi érem (1993) 

Una tragèdia

De les tragèdies gregues, Mistana en rep dues herències. La del gènere, precipitant-se al caos, com a conseqüència dels errors d’homes virtuosos. El llibre exemplica la teoria aristotèlica de l’heroi tràgic i demostra que, restant-li dogmatisme, ja que hi ha d’altres maneres de fer tragèdies, continua funcionant.

La segona, la del rerefons edípic entre Ghomar i Simbert. La mare, una lànguida però autoritària filòsofa, té subjugat el seu fill i el poble sencer. “Com és l’ama, així és Mistana”. El pare és l’alcalde, en Jofre Orhiac, una mena de quixot anarquista. L’hipotètic rei del poble en lloc de ser assassinat a l’inici de l’obra, ho serà al final. Però no pas per un malentès.

Compra Mistana  

carrito-mistana

No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


+ vuit = 16