Els privilegiats

privilegiats

Resum d’Els privilegiats (2009)

Els privilegiats és una novel.la teatral ambientada en un museu que reflexiona sobre l’art i la massificació del turisme cultural. Els protagonistes són els vigilants d’un museu local que es transforma en un museu d’art contemporani. La novel.la pren el punt de vista d’uns personatges secundaris i reflexiona sobre l’oposició entre la importància de la bellesa i la indiferència de les persones poc importants que la vigilen.

Els privilegiats és una novel.la còmica d’amos i treballadors, d’estires i arronses entre companys de feina, d’injustícies i de lluites de poder.

El títol apunta al treball descansat dels vigilants que viuen aparentment com uns reis i a la sort que tenen de treballar a la vora d’obres d’art. El nom del poble, Telamós, prové del llatí “telamone” una figura humana que fa de pilastra, a la manera d’una cariàtide.

3  copiantdretIMPRESSIONANT w

Procés d’elaboració

Després de l’angoixosa Mistana, Perpinyà decideix escriure amb més distància. El to humorístic d’Els privilegiats  aposta per una mirada més social i per tirar endavant.

La idea neix al 2001 al museu Gulbekium de Lisboa. El primer esborrany fou un zelador que escoltava les opinions del public; aviat, en lloc d’aquest zelador passiu, es van imposar els zeladors amb les seves pròpies opinions. Del 2001 al 2003, PerpinyĂ  estudia museologia, història de l’art, visita assĂ­duament museus i galeries i s’endinsa en els problemes laborals dels subalterns, un mĂłn que li era del tot desconegut. Al 2004, l’humil defensor de l’ordre, en Pere SerivĂ , un personatge inspirat en el pare de l’autora, s’imposa com a protagonista. El llibre s’organitza de manera binĂ ria: primer el museu vell i desprĂ©s el nou. El 2005, la trama gira definitivament al voltant de SerivĂ  con una vĂ­ctima tractada injustament. El motiu d’inculpar un innocent agermana en SerivĂ  amb Silas Marner, Marguerite Gautier i Guillem Tell, entre tants d’altres.

Caravaggio. Crocifissione di san Pietro (1600)

Caravaggio: Crocifissione di san Pietro (1600)

Una novel.la irònica i teatral amb una autora invisible

L’obra fon la tradició novel.lesca amb la dramàtica i admet dues lectures: com a novel.la o com a teatre sense la veu del narrador. Les parts narratives aporten explicacions complementàries als diàlegs i funcionen com les acotacions invisibles d’una representació, malgrat que siguin més llargues i reflexives.

Històricament, la novel.la és filla del gènere del teatre (i dels poemes èpics) i neix als segles XVII i XVIII. Els privilegiats refan el camí invers. Són un homenatge d’una novel.lista moderna al teatre i a la pau i la modèstia dels petits museus.

En una novel.la tendim a identificar l’autor amb el narrador o amb algun dels seus personatges. En teatre, l’autor roman darrere l’escenari. Això és el que ocorre als Privilegiats. El punt de vista de l’autora no coincideix amb el narrador, molt més tradicional i classista, i assimilable al director Climent de Quinci. Ni amb els zeladors que es miren amb menyspreu els quadres. Tampoc s’assimila a l’excèntrica directora ni als artistes. No obstant això, com Perpinyà admira profundament l’art, participa d’algunes de les opinions del narrador refinat, de la directora Esmirna Trevi i dels artistes experimentals i, fins i tot, d’alguns dels comentaris dels zeladors; per la qual cosa, quan les exposa amb ironia, cal entendre-ho com una autoironia.

Equivocaríem la intenció de l’autora si interpretéssim el llibre com un postulat contra l’avantguarda o contra els museus. Res més lluny. No obstant això, els vigilants i els espectadors són lliures de pensar i d’espifiar-la com vulguin. No endebades, es tracta d’una obra d’humor negre adreçada als amants de l’art i del “dolce fare niente”.

Dorothea Tanning, Children's Games, 1942

Dorothea Tanning: Children’s Games (1942)

Perspectivisme: cada vigilant Ă©s diferent

Els romans deien: qui ho veu tot igual, no coneix res (“nihil novit qui aeque omnia”). Els llecs veuen tots els boscos verds, mentre que pels botànics cada taca verda està formada per desenes d’espècies distintes. Paral.lelament, cada vigilant és diferent a un altre malgrat que duguin el mateix uniforme. Cada angle de visió, cada actitud el varia. El perspectivisme aboleix l’heroi eximi que ofusca els personatges secundaris i el quadre únic que llença a la paperera els seus esborranys per semblar més original. En el pensament perspectiu no trobem protagonismes egòlatres sinó moltes històries col.lectives que varien en funció de cada matís.  En la paleta de colors, tots els rojos, grocs, verds i blaus són igual d’importants. L’espectre psicològic d’Els privilegiats és variat com les sèries de Bacon, Warhol o Sol Lewitt.

6 vigilantassiris w

On sĂłn els artistes?

Els artistes, que sĂłn els autèntics protagonistes de l’art, sĂłn absents del llibre. L’autora vol que els lectors noti aquest buit i que se n’escandalitzin: tanta gent al voltant de l’art (directors, conservadors, marxants, pĂşblic, vigilants) i els mĂ©s importants, els creadors, sĂłn un tercer pla. És el mateix que ocorre amb la indĂşstria editorial, molt mĂ©s forta que no pas el pobre escriptor, o amb la indĂşstria alimentĂ­cia que s’aprofita del pagès. L’absència d’artistes en un llibre que parla sobre art Ă©s significativa. Amb tot, els quadres sĂ­ que hi sĂłn i en gran nombre. Volent significar que l’ego de l’artista compta menys (i aixĂ­ ha de ser) que la seva obra.

La fotografia de la coberta d’Els privilegiats de Manu Bausc correspon a l’escultura de Pierre Cortot “El soldat de MaratĂł anunciant la victòria” (1822). del Louvre expressa l’antĂ­tesi entre el triomf col.lectiu i la desfeta personal, expressant el to tragicòmic del llibre tambĂ© ambivalent. Alhora suposa un manifest existencial: correm, conquerim els nostres ideals i…, per a què? Per què serveix l’art? En la fotografia de Manu Bausc, la mort heroica del corredor esculpit en marbre blanc contrasta amb la passivitat del zelador, discret i vestit fosc. El enquadrament de la zona pĂşbica subratlla la importĂ ncia de l’erotisme en l’art i torna a oposar-se a la trista actitud del vigilant.

Cortot au Louvre, Le Soldat de Marathon annonçant la victoire (1822)

Cortot: Le Soldat de Marathon annonçant la victoire (1822)

L’art Ă©s un mĂłn a part que no tĂ© res a veure amb les malignes i ridĂ­cules picabaralles dels polĂ­tics, ni amb les hipoteques, ni amb els telenotĂ­cies. Hi ha gent que s’aĂŻlla de la realitat amb el futbol o amb els escacs. Les illes paradisĂ­aques de PerpinyĂ  sĂłn: la mĂşsica clĂ ssica, els bons llibres, l’amor, els amics i l’art. Els pintors mĂ©s valorats als Privilegiats sĂłn: Caravaggio, Ribera, Van Gogh, Bacon, Magritte, Ingres, Manet, Rembrandt, Vermeer, Flandrin, Ramon Casas, Corot, Friedrich i Turner. Entre els catalans, destaquen: Ramon Casas, Rusiñol, Fortuny, BarcelĂł, Perejaume, Plensa i DalĂ­. AixĂ­ mateix, a la novel.la trobem interpretacions deconstruccionistes irreverents de Picasso, Gauguin, Warhol i DalĂ­ que no cal imputar necessĂ riament a l’autora.

Els museus i els vigilants a la literatura

Teniers, El jove Leopol d Guillem a la seva_galeria de Brussel.les (1650)

Teniers: El jove Leopold Guillem a la seva galeria de Brussel.les (1650)

El personatge del vigilant pertany a l’arquetip literari del criat creuat amb el del soldat centinel.la en la seva versió més seriosa, passiva i marginal. Tot i que pertanyen a la mateixa categoria, el vigilant no té res a veure amb els zanni, els bufons ni els criats contestaires. També s’allunya de la tafaneria dels porters, que són l’expressió del criat col.lectiu de l’època moderna. Els zeladors, a la literatura i al món de l’art són escassos i extremadament secundaris. Les excepcions són poques i recents. Ocupa un lloc rellevant la novel.la The museum guard (1998), de Howard Norman on un zelador roba un quadre per amor. També són ressenyables les situacions absurdes i existencials del porter de The caretaker (1960) de Harold Pinter; El portero (1987) del Reinaldo Arenas; el Tomasso (1996) de Gesualdo Buffalino; l’esplèndid conte sociopolític “El guardià del gerro xinès” (1991) de Slawomir Mrozek on un vigilant atempta contra allò que vigila; i, entre molt poques més, “El vigilante del salón recreativo” (1991) de Garriga Vela: “Tengo la suerte de pertenecer a cierta élite que disfruta de excesivo tiempo para meditar y ese mismo tiempo la transtorna.” Els zeladors d’Els privilegiats són els marginats de l’art per bé que, paradoxalment, hi són físicament i contínuament presents.

Núria Perpinyà sintetitzà en aquesta conferència, “Museus ficticis” , la relació entre museus i literatura i establí la tipologia següent:

1. Novel.les sobre quadres i estĂ tues vivents

2. Novel.les de misteri a museus

3. Novel.les de quadres falsos i robatoris a museus

4. Literatura amb museus barrocs i laberĂ­ntics

5. Novel.les amb museus fantĂ stics

6. Contes i novel.les amb museus còmics

7. Novel.les de museus ideològics

8. Novel.les d’amor a museus

9. Novel.les metartĂ­stiques que reflexionen sobre els museus

 Magritte, La Légende des Siècles (1948)

Magritte: La Légende des Siècles (1948)

Un retrat del nostre temps: el turisme, els museus i la seguretat

Si a Una casa per compondre, PerpinyĂ  s’acarava amb el problema actual de la vivenda, aquĂ­ ho fa amb el del turisme i, en concret, amb el turisme adotzenat que farceix a disgust els museus seguint les pautes d’un viatge organitzat. L’autora tambĂ© es pronuncia contra la histèria americana de la seguretat i les seves derivacions violentes i policials. A PerpinyĂ  li recorden els sermons apocalĂ­ptics sobre el dimoni que segles enrere servien per atemorir i veure pecat per tot arreu. Amb menys control policial i estatal es viu millor. En els museus de SuĂŻssa, on hi ha infinitat d’obres mestres, gairebĂ© no hi ha vigilĂ ncia.

 

Compra Els Privilegiats 

carrito-privilegiats

 

No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


nou − 1 =

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>